'Llunàtics'

Dark end of the street (Flying Burrito Brothers)

Carta als reis

Estimats Reis de l’Orient,

m’he portat molt bé aquest any: he sigut bon minyó i m’he deixat xuclar la sang com tot ciutadà modèlic, no he pegat a ningú - ni tan sols als que s’ho mereixen- , he desbordat compassió vers els més desvalguts, he tingut paciència amb els sonats i una generositat recalcitrant amb els cobdiciosos.
Però tot té un límit i, fins i tot, UN PREU. Aquest any m’haureu de portar el que jo us demani si no voleu canviar els camells per cadires de rodes.
De res us servirà la vostra màgia, feu-la servir per alguna cosa realment útil i porteu-me el que us demano: SENTIT COMÚ. A cabassos, prou abundant per cobrir el planeta sencer.
Espero haver sigut clar,
no us feu pregar i prediqueu amb l’exemple, tots hi sortirem guanyant.

Atentament

Cirerot

Pim pam pum

Encara recordo la primera figura que vaig fer, era un camell. Després vaig fer un peix i la següent figura ja no la recordo. N’he doblegat moltes d’ençà que vaig començar, des d’una sabata fins a un canó i també oques, cargols, roses, astronautes, una senyoreta ‘à la mode’, conills, guineus, gossos, cavalls, dracs… Tot el que us pogueu imaginar.

Però hi havia una figura que no havia doblegat mai: UN BARCO.
El meu pare en fa de fusta, a escala, autèntiques obres d’artesania... i els de paper sempre m’havien semblat una mica pobres: molt ordinaris, massa senzills i naïf. Malgrat tot, ara em sembla que tenen el seu encant.
Sigui com sigui, a mi m’ha servit per recordar quelcom. Per molt simple que sigui una tasca, si et molestes a fer-la més val que hi posis un mínim d’atenció i cura. Fixeu-vos en les veles: estan tortes. I la part inferior del casc també.
És una de les figures més senzilles que he doblegat mai… Quina vergonya!

Conviure en un mateix I (ndret)

La màquina d'escriure ha estat bevent, no pas jo

(IV)

'ParaDíS eNtRe elS arbReS'

un entrebanc usurpa el meu desig simfònic i arrenca a córrer. la cantarella discordant es vesteix de sabotatge, m'ensabona sabent que sóc subornable i assumpte tancat. hauríem pogut ser una sola veu de metall clivellat. massa tard. rebrotarem a l'uníson, amb essència de fusta resseca i formarem un paradís entre els arbres, exclòs d'indefensió, propens al declivi fratern. serà una barreja digna, a mig camí entre un somni perpetu i l'abús de les sumes cabdals. t'ho prometo. sóc un veterà del destí fangós, il·lícit però concís i, de vegades, fulgent com les espurnes.

Ignorant

(RPV 109: Una porta)