
Dark end of the street (Flying Burrito Brothers)
Estimats Reis de l’Orient,
m’he portat molt bé aquest any: he sigut bon minyó i m’he deixat xuclar la sang com tot ciutadà modèlic, no he pegat a ningú - ni tan sols als que s’ho mereixen- , he desbordat compassió vers els més desvalguts, he tingut paciència amb els sonats i una generositat recalcitrant amb els cobdiciosos.
Però tot té un límit i, fins i tot, UN PREU. Aquest any m’haureu de portar el que jo us demani si no voleu canviar els camells per cadires de rodes.
De res us servirà la vostra màgia, feu-la servir per alguna cosa realment útil i porteu-me el que us demano: SENTIT COMÚ. A cabassos, prou abundant per cobrir el planeta sencer.
Espero haver sigut clar,
no us feu pregar i prediqueu amb l’exemple, tots hi sortirem guanyant.
Atentament
Cirerot

Però hi havia una figura que no havia doblegat mai: UN BARCO.
El meu pare en fa de fusta, a escala, autèntiques obres d’artesania... i els de paper sempre m’havien semblat una mica pobres: molt ordinaris, massa senzills i naïf. Malgrat tot, ara em sembla que tenen el seu encant.
Sigui com sigui, a mi m’ha servit per recordar quelcom. Per molt simple que sigui una tasca, si et molestes a fer-la més val que hi posis un mínim d’atenció i cura. Fixeu-vos en les veles: estan tortes. I la part inferior del casc també.
És una de les figures més senzilles que he doblegat mai… Quina vergonya!

