La màquina d'escriure ha estat bevent, no pas jo

(X)
'sospir'

 

onades de llom platejat, el vent sacseja les fulles i l'alzina es vesteix de metall. tonalitats de tramuntana. tanta bellesa m'arrenca un sospir que ressona entre els llavis mig closos i fuig, prenyat de vergonya però encara vibrant. la sonoritat dels mots deixa de tenir sentit. qualsevol hipòtesi lírica queda esclafada sota el pes de l'evidència: els teus ulls prengueren el color de tot allò que observaves amb delit. fes-me un petó, pubilla.