dimecres, 15 de maig de 2013

Sota el cel que jo recordo





Dos i dos són quatre. Una ment brillant no ho admetria però jo sóc normal. Un home i les seves conviccions, quina futilesa. Vaig descobrir que t’estimava i segueixo perplex. No m’ubico ni m’importa i no em ve de gust que m’entenguin. El món s’ha fos; fes-me parlar com els poetes.

Sota el cel que jo recordo tot és commovedor.

Alteracions subtils de la natura, batecs discordants sota la roba, a l’empedrat dels camins i més enllà dels camps llaurats.

El lloc és tranquil i una mica estrafolari, perdut a la perifèria del no-res. Seiem a les escales d’una església oblidada. Has vingut. Estic content però ho dissimulo, no m’agrada ser estrident. He collit un pom de flors i te’l poso a la falda. Són silvestres. Em dius que t’agraden. Se t’escapa un sospir i et puja la sang a les galtes.

Cada petit gest ho eclipsa tot, arrenca somriures estúpids i ens mostra el que som en realitat: dues ànimes que esperen, amatents, la pèrdua d’estreps, el desplom de les parets, aquell instant dramàtic, dolç o convencional en què les llengües s’abracen a l’empar d’uns ulls clucs, cada dia més cecs.

En tu hi ha el ritme de la dansa, la carícia i el desig; en tu una mata de fonoll, tendresa, salabror, infinit. Dispendi d’emocions. Els cervells es col•lapsen i neix un llenguatge sense parla, cada mot és una veritat com un temple, crua, íntima i latent. Ningú no dubta d’uns cabells tan delicats ni d’aquestes mans que els amanyaguen. La realitat del moment el converteix en irreal i, per tant, perfecte. Em quedaria aquí per sempre.

Hi ha mirades que no entenc i em limito a correspondre. No necessito saber què penses. Cada cop que contemples el paisatge m'envaeix una sospita: els teus ulls prengueren el color de tot allò que observaves amb delit.

Sota el cel que jo recordo tot és commovedor.

Hem sigut justos i tèrbols. Hem sigut incandescents. Hem sigut aviadors sense oxígen retornats a la terra. Hem sigut intensos, directes, egoístes, suaus i convincents. Hem sigut vent després de la pluja i estrelles que s’apaguen. Hem sigut nosaltres mateixos. Hem estat a l’alçada.

L’acció febril no redimeix el temps ni el fa desaparèixer. Una òliba crida al final de la tarda. Som furtius i previnguts. Les postes de sol pesaran sobre nosaltres com testimonis muts o convidats de pedra a cada comiat reticent. Concedeix-me una pròrroga fugaç, deu segons més dels teus llavis i diguem-nos adéu. Jo t’esperaré un altre dia, aquí com de costum, amb el cor a les mans i un petó de benvinguda.